El PSC de caça pel Pla de l'Estany

El PSC sempre ha tingut un territori inhòspit: el de la comarca de Banyoles. Als anys 80 tenia gent de vàlua però tots eren conscients que els pesava la marca socialista en una comarca profundament pujolista. D'aquí va néixer la Plataforma i els Solana i cia es van fer amb l'alcaldia gràcies, precisament, a amagar la marca PSC. La Plataforma va ser decisiva a Banyoles fins el 99 en que va ser apartada per Esquerra. El 2003 el PSC va fer el primer intent per desembarcar amb força al Pla de l'Estany: la Plataforma va vincular-se definitivament als socialistes, i es van fer dues llistes socialistes més: a Serinyà (el poble on viu Manel Nadal) i Cornellà del Terri (de la mà de la jefa de la Unió de Pagesos del Pla de l'Estany) Els resultats dels socialistes, però, van ser més aviat pobres. Possiblement per això, el PSC es va fer amb els serveis d'un home amb mundologia, un polític de debò: en Pere Lladó. LLadó ha estat treballant a l'ombra des del 2003. El seu càrrec a Indústria de la Generalitat l'ha permès moure's amb tranquil.litat i fer el que sap fer: convèncer gent, guanyar-se gent, travar bones relacions. Avui el Diari de Girona ens desperta amb una notícia com la d'un Figueras (l'alcalde convergent de Cornellà del Terri) festejant amb els socialistes. Rere l'operació de caça de Figueras hi ha el seu bon amic Lladó, certament. I l'exdiputat convergent i avui assessor d'Indústria prepara noves i fulgurants incorporacions. Els nostres talps al territori ens parlen que Lladó té bones amistats en pobles com ara Esponellà, Crespià, Serinyà, Porqueres i Palol de Revardit. Llocs inhòspits pel PSC. Llocs on, de la mà de la fura d'en Pere, es podrien muntar candidatures suficientment solvents com per fer tremolar el fins ara omnipresent poder convergent. A hores d'ara, ens consta que el poder convergent local està neguitós davant una operació que pot deixar en no-res al mite del cavall de Troia.

Sitjar, finalment

Finalment els republicans s'han tret la son de les orelles i han nomenat Miquel Sitjar com a Delegat Territorial de Cultura a Girona. Els mitjans i els opinadors estaven mooooooooooooolt preocupats perquè Esquerra no nomenava el capatàs de cultura. De fet, però, l'amnèsia de la gent és forta. De fet, de Delegat de Cultura a Girona fa temps que no n'hi havia. Des que Solana va decidir deixar el càrrec per discrepàncies amb la dermatòloga que feia de consellera. Una tal Mieres que no sabia de la missa la meitat. Un cop va marxar Solana, amb caixes destemplades, el càrrec va ser ocupat per Quintanas, el gran manitú de l'organització socialista a Girona. Des de la Delegació, Quintanas ha conduït el PSC amb mà de ferro, i ha fet tot allò que li pertocava com a sala de màquines dels socialistes: controlar, negociar, tractar, i imposar disciplina. A banda d'aquestes escomeses, Quintanas ha tret el nas a la Comissió Provincial d'Urbanisme per donar el seu vist-i-plau als projectes que tenien a veure amb el patrimoni (sempre obeint els dictats del sacerdot Nadal) És per això que, en el fons, la Delegació de Cultura a Girona fa molt temps que no ha tingut una direcció com cal. Donem, doncs, un marge de confiança al savi del Ripollès que, tot s'ha de dir, no té cap vincle familiar amb l'Arzalluz de Banyoles que dirigeix amb mà de ferro la casa dels republicans de Girona.

El malestar d'Iniciativa

A IC hi ha un fort malestar provocat pel cas de la Núria Portulas. La detenció de la sarrianenca dirigida per la inefable Audiencia Nacional i amb la col.laboració del Departament d'Interior de la Generalitat ha col.locat IC en un tràngol difícil. Alguns dels qui ahir reien les gràcies als nois d'en Saura, avui no els perdonen el seu paper actiu en la detenció de la Núria. Això se suma al fet que a Girona totes les manifestacions demanant la llibertat de la sarrianenca passen inveriablement pel local d'IC de la carretera de Barcelona. Tot plegat ha provocat un profund malestar entre els dirigents locals d'IC. Algú els hauria d'explicar que el poder desgasta. Esquerra ja va patir, en la legislatura passada, manifestacions de professors interins a les portes dels seus locals. I d'ocupes. Ara els toca Iniciativa. I els toca, precisament, haver de rendir comptes davant una part del seu públic: els ocupes, els antiglobalitzadors, els del no a la guerra. Podem dir que IC ha aterrat, definitivament, en la vida real. I s'han donat compte que els reis no vénen precisament d'orient. A les comarques gironines, els Oloriz i els Boada viuen amb patiment el desgast que els ha començat amb el cas de la noia de Sarrià. S'han adonat que és molt complicat tocar campanes i anar a la processó alhora.

Fútbol i política

Les dues coses més importants d'aquest món tenen vasos comunicants. Ens referim al fútbol i la política. I no hem d'anar fins Itàlia per trobar exemples. Les properes eleccions municipals són reveladores pel que fa a les connexions entre les dues religions modernes. A Figueres trobem dos casos paradigmàtics. El primer en la figura de Paco Canet, el Puyal de l'Empordà, l'home que més ha seguit la Unió com a comentarista de Ràdio Vilafant. A en Canet li ha sortit una plataforma d'independents que li fan costat i que es diu Plataforma Fútbol Club, en homenatge a Canet i on també hi veiem un home lligat a l'esport rei: en Pitu Duran. Els convergents figuerencs tampoc es queden enrere i han fitxat de dos una cèlebre figura de la Unió (l'exporter Quim Ferrer, ex del Barça Atlètic, del Murcia i de la Unió) La connexió entre els dos pols té un altre capítol a Santa Coloma de Farners de la mà d'en Xavier Bruset (exfutbolista i dirigent notori del club de futbol de la capital selvatana) A banda de dirigents i futbolistes, també trobem àrbitres que es dediquen a la política. Com l'excol.legiat Noguer Planas (alcalde de Mieres que ara pretén ser alcalde de Banyoles per CiU sota el padrinatge del periquito del règim José Antonio Samaranch) Un altre col.legiat, aquest en actiu, que està en política és la mà dreta del cap de llista republicà d'Anglès Jordi Fornés: el referee Moreno Urbano. Finalment ens queda parlar d'un dels homes forts de la Federació Catalana de Fútbol, la mà dreta d'en Roche, que va pel territori gironí fitxant gent pel PSC. Es tracta del plaestanyenc Pere Lladó, i que és la metàfora perfecte de la bona vinculació entre fútbol i política.

Marigó no sap jugar a les cartes

El PSC a la Selva marítima no té sort. Podrien ser els reis del mambo i cantar cançons d'amor, i lluny d'això viuen en un declivi sense aturador. El cas de Lloret és el paradigma que la feina mal feta té fronteres: de l'alcaldia al no-res en quatre anys, i del no-res al zero absolut. A Blanes la situació no és gaire millor. Al principi, Marigó prometia. El seu somriure beatífic, el seu tracte amable i les seves maneres de confessionari semblaven actuar com un bàlsam davant l'època de l'eixut TutanRamos. Però el temps és implacable. El temps és un tauró que ho devora tot. Amb el temps, s'ha anat descobrint què s'hi amaga rere la cara d'àngel de Marigó. I el que s'hi amaga és un home que no resolt, que cau en el conflicte, que no té clars els objectius a seguir, que no sap conviure amb els socis, que no té un criteri definit sobre el que convé a la ciutat. Marigó es desploma. I aquest és un dels drames actuals d'un PSC que confiava en construir a Blanes un poderós baluard del seu poder municipalista. Mals temps per a la lírica socialista. I al cim, Marigó va cometre un dels pitjors errors d'un polític amb bon manual: deixar a l'oposició a Joan Puig. Un soci incómode però un opositor dels que saben fondre els ploms a l'equip de govern més blindat. Lluny d'apaivagar la mar de fons que creua la badia de Blanes, Marigó juga a la tempesta. I ho fa provocant una oposició amb històries com la Cooperativa Bladense. D'això se'n diu tenir poca visió de la jugada. D'això se'n diu jugar calés al pòquer sense conèixer les regles. D'això se'n diu tenir tots els números per sortir del casino amb una bóta per indumentària.

Directes als 30 anys de mandat

El PSC a la Plaça del Vi està en condicions de celebrar, ben aviat, els seus primers 30 anys al govern de la ciutat. Una xifra incontestable que no s'ha pogut repetir en cap altra ciutat de les comarques gironines. A Salt, Figueres, Lloret, Blanes o Olot les alternances de govern han estat símptomes inequívocs del joc democràtic. A Girona, l'alternança es produeix entre alcaldes del PSC. L'any 2009, és a dir d'aquí ben poc, els socialistes gironins celebraran les seves tres primeres dècades a govern. No tenen rivals, ni alternatives, ni ningú que gosi fer-los cap mena d'ombra. Només a Barcelona ciutat el PSC pot presentar una marca similar. I això diu molt del poder omnipresent del clan Nadal per atrinxerar-se, resistir i anul.lar qualsevol intent de presa de la Bastilla. Però el PSC gironí va molt més enllà de la Plaça del Vi. Està ben posicionat a la Comissió provincial d'Urbanisme- allà on es talla el bacallà de les nostres comarques- a la Subdelegació del Govern de la mà del fidel Francesc Francisco Busquets, a les delegacions territorials en mans socialistes, a les conselleries importants de la Generalitat (PTOP) a la Universitat de Girona, a la cultureta local i comarcal. No hi ha res que escapi a aquest poder potent i rotund. La majoria dels qui han intentat fer-li ombra, són avui espectres sense rumb,

Notícies des d'Anglès

ELA té corresponsals a Anglès. Gent que ens fa arribar notícies sobre les aigües turbulentes de la Federació CiU. A Anglès, en quatre anys, CiU ja ha canviat tres vegades el cap de llista. Primer l'alcalde destronat. Després el pacte amb els republicans que va fer que la Federació apostés per la filla d'en Guirado (un unionista que després d'un procés de reflexió s'ha tornat socialista, compte amb els processos de reflexió perquè t'aixeques convergent i te'n vas al llit essent amic de l'amo Nadal) I com que la Judith no acabava de fer el pes, els convergents han buscat entre la família per veure si els sortia un candidat. La regidora i dama de ferro de CiU local, la Maria Cairol, resulta que té un fill. Un tal Pere Figuereda que s'ha passat tres anys festejant amb els d'Esquerra i anant a tots els actes possibles per fer mèrits. Però com que els republicans van farts, no li van fer cas. Per tant, el Jutge de Pau ha seguit l'estela de la mare i s'ha postulat com a cap de llista local de CiU. Però la decisió no sembla agradar a la Judith que ja es veia d'alcaldessa sempiterna d'Anglès. I tampoc ha agradat a altres convergents locals que veuen com des de fora els hi volen arreglar la casa. Tot plegat podria traduir-se en una llista independent amb convergents rebotats i amb gent a dins que no remessin en la mateixa direcció que en Figuereda. Veurem si el Jutge de Pau farà valer les seves atribucions.

CiU de Banyoles enquesta els simpatitzants

Els de CiU de Banyoles tenen una curiosa manera de fer enquestes electorals. N'acaben de fer pública una que, de tan poc representativa, deu haver fer posar vermells els pobres politòlegs de la federació nacionalista. D'entrada, segons han informat, van entrevistar 250 persones "a peu de carrer". O sigui que, en comptes de fer una selecció aleatòria per telèfon, devien aturar aquells que coneixien al mig del carrer. Molt bé, una manera fantàstica d'escollir la mostra de gent que t'interessa. Però per si això no fos poc, segons ells mateixos han reconegut, els feien preguntes tant "neutres" com que valoressin "la prepotència de l'actual equip de govern" o "la política d'aparador" de l'Ajuntament. Molt objectiu, sí senyor! El més fort de tot, però, han estat els resultats: ni entrevistant els seus amics han aconseguit fer suspendre l'equip de govern, i fins i tot l'alcaldable d'ERC atrapa el candidat de CiU en valoració (amb un 6'4 sobre 10 per a cadascun). El record i la intenció de vot no ens l'han comunicat. Potser és que, ni així, han aconseguit el resultat que desitjaven.

Armangué: tones de grisor

En un país on funcionés la meritocràcia, Armangué faria fotòpies en un sotan sense llum. En el nostre país, en canvi, és alcalde en una ciutat gran. Com en Bustos o en Corbacho, tipus que als Estats Units vendrien butlletes de curses en el canòdrom i para de comptar. Però Armangué és alcalde. Un alcalde que s'ha passat mitja vida venent fum amb la tristor i el desengany del viatjant que va retratar Arthur Miller. Què ha aconseguit Armangué per Figueres? Res, anar tirant, com quan treballava d'empleat en aquell banc i s'acontentava en passar els dies i les hores. Ara Armangué ha tornat a treure el cap pel foraniu del seu sotan i ha demanat que la Facultat de Medecina pugui tenir alguna extensió a Figueres. Sap que perdrà, és clar. Sap que els seus, el PSC, prefereixen concentrar-ho tot a Girona, el seu feu inexpugnable, el feu del clan Nadal. Els seus, el PSC, no se'n recorden mai de Figueres, ni d'Armangué, ja ho tenen tot descomptat i amortitzat. Saben els seus, que Armangué és grisor, és el de les fotocòpies en un sotan qualsevol. Ell crida, interpel.la, demana, reivindica, i tot és debades. Mentrestant, amb el capcot i la mirada enfonsada, Armangué es va acostant cap al 27 de maig on l'esperen els dos historiadors per fer-li el repàs final.

Quintanas es dispara

És una sort que una persona del talent com Josep Quintanas hagi deixat d'estar encorsetat per un càrrec de govern. Com a Delegat de Cultura, Quintanas viatjava amb un murrió a la boca i no podíem escoltar les seves perles fabuloses. Ara ja ha deixat el càrrec i l'enfant terrible del nadalisme torna a campar alegrament. Tornen els excessos com en aquells vells temps en que va agafar un walkie-talkie de la policia municipal i va assumir el comandament del trànsit de Girona, o com quan llançava les claus als municipals de la porta perquè li aparquessin el cotxe, o quan es va començar a convertir en un autèntic promotor de la Girona emergent. El Doctor Portland. Ara deslliurat de la responsabilitats institucionals, tornem a gaudir amb les seves invectives, la seva fúria, la seva mala llet, els seus cops de destral, el seu estil entre barroer, castrense, cridaner i intimidatori. El Sergent de Ferro del nadalisme torna a funcionar a ple pulmó. Avui s'ha despatxat a gust amb els republicans, amb els seus socis de govern a la Generalitat i l'Ajuntament de Girona. D'això se'n diu lleialtat, i se'n diu no tenir cap mena de complex per carregar contra els socis sense despentinar-se.

Els estranys candidats d'Iniciativa

Iniciativa no és una tenda de campanya de Woodstock, com creu algun despistat amb flors a les orelles i penjolls amb el signe de la pau. Nooooooooooo. IC no són gruppies, ni hippies, ni àngels de la guarda dels teixons i les anguiles. Noooooo. IC és una organització professional amb informes, objectius, mètodes freds i ambicions. Des del 2003 IC es fica el llit amb tothom amb l'única fita d'aconseguir una llista més. IC és un trapella emmascarat que aquí vesteix de lila i que una mica més amunt va de verd, de vermell o del que faci falta. A Blanes es diu EiuA, a Salt va de la mà de gent que venia del MDT, a la Garrotxa es guarneix en plan neorural i es fa dir Alternativa. A Arbúcies es deia CUPA i ara va d'Entesa de la mà d'un tal Garriga que fins no fa gaire deia que era l'organitzador de la manifestació del 18 de febrer. A Girona va d'ecologista radical i, fins fa poc, a Torroella deia que donava suport a l'UPM. Tot sigui per tenir més força, més presència, més llistes. Quan no troba ningú de la corda, IC es connecta amb qui faci falta. Com amb el mític cap de llista de Roses, un home que aprofita els plens de la localitat per ensenyar com s'ha de fer un nínxol o que presenta informes detallats per demostrar que en una obra l'equip de govern ha escatimat un sac de portland. També tenim notícies suculentes d'uns moviments d'IC en un poble de l'Alt Empordà. On els d'IC poden aliar-se amb un autèntic "defensor" del territori.

Lloret ciutat convulsa

L'Alcalde Crespo és un dels pocs batlles de CiU que viu en una època de placidesa política. Mentre la casa comuna del nacionalisme gironí s'ensorra, o fa aigües, o presenta esquerdes més que serioses, a Lloret Crespo està aixecant una poderosa edificació gràcies a les runes dels seus adversaris. El cas Echegoyen, l'anterior cap de llista del PSC, és un harakiri polític en tota regla. La navarresa ha estat bandejada pels seus quan, no fas pas gaire, va ser recompensada amb un lloc a la Diputació i se li ca confiar part de la lampisteria orgànica del PSC a comarques. A més a córrer, i contra qualsevol manual de bon procedir polític, ha estat substituïda. La mateixa convulsió la pateix Iniciativa amb la seva candidata. I no fa gaire mesos, la va patir el PP amb el carismàtic Teixidor que els va deixar sense futur a la ciutat. Crespo, mentrestant, deu riure pel sota el nas. El qui havia estat un home proper a les tesis republicanes, viu avui una dolç periple polític a Convergència. Coses de la vida: mentre tot s'enfonsa a Lloret, Crespo sura. El contrari del que passa a la resta de municipis on CiU sembla l'única força que va cap a baix. Potser serà hora que els de CiU convidin al seu alcalde i diputat lloretenc a explicar el seu manual de bon navegant.

El PSC ja somia en la Diputació

El PSC és el partit més professional del món. Porten tants anys a govern que ja no recorden el temps de les trenques i els pantalons de pana. A Girona, el PSC celebrarà el 2009 els seus primers 30 anys al govern de la ciutat. Una xifra que els va acostant a les mítiques marques del Bob Beamon de la política mundial, el PRI mexicà. La generació socialista s'ha fet gran manant. La prova irrefutable és la magnífica foto que ens van regalar el passat cap de setmana. Era el retrat de les panxes i les papades, de l'entrades i els cabells enfarinats, de les arrugues i de les espatlles corbades. Si algú s'entreté a rellegir les llistes electorals del 1979 o el 1980 descobrirà moltes de les cares que encara pul.lulen pel PSC. El poder professional. El poder global. El poder granític. Controlen l'Ajuntament de Girona amb guant de ferro. Controlen tot l'aparell de l'Estat a les comarques de Girona com si fos una finca rústica. Controlen una de les eines més estratègiques de la Generalitat de Catalunya a Girona, o sigui la Comissió Provincial d'Urbanisme, on el gran Manitú fa i desfà a la seva conveniència. Només se'ls resisteix una institució. La Diputació de Girona. Però ja estan preparant l'ambient i el clima, i el clímax i el que faci falta per obrir un debat. Insistiran en que convé un canvi. Insistiran en que convé erosionar el poder convergent. Insistiran que les polítiques "progressistes" han d'arribar a la Diputació. Insistiran que convé que el pacte d'esquerres sigui una realitat. I si no se'n surten, potser oferiran als convergents una gran coalició per "tirar endavant els grans acords estratègics gironins". Veurem tota mena de maniobres. Els professionals no volen quedar, com els va passar fa quatre anys, en el llindar de l'última institució que se'ls resisteix.

Les renúncies municipals de CiU

El mapa municipal dels convergents és una convulsió. És un símptome d'un partit en crisi que intenta amagar la mala maror darrera el somriure naturalíssim d'en Mas. A les Comarques gironines la convulsió ha agafat forma de renúncies continuades. Per començar tot el vodevil tragicòmic de Girona: nomenament d'un candidat d'Unió i nomenament d'un candidat de Convergència. Posteriorment, el convergent es fa amb el control de la situació però comença a ser amenaçat. Dimiteix i és substituït per un noi d'Amer que, fins fa poc, demanava el no a l'Estatut i que ara va de convergent etiqueta sobiranista. El vodevil de Girona encara cueja amb sortides altissonants dels d'Unió de forma quasi permanent. Més renúncies. A la Bisbal la cap de llista plega al cap de poc de ser escollida. La substitueix un alcaldable d'un altre poble. Solució d'urgència, com sempre. Com en el cas de Banyoles on la renúncia del cap de llista també és arreglada amb un alcadable que és alcalde d'un municipi d'una altra comarca. Més solucions estranyes. Com la d'Anglès on CiU va obtenir l'alcaldia el 2003 però per comptes de posar-hi el cap de llista hi va posar la Guirado i ara aquesta ha estat rellevada pel famós jutge de Pau. Ara una nova renúncia. El cap de llista de CiU, un tal Traver, de Sant Joan les Abadesses. Renuncia quan fa poc que va ser proclamat. És normal tota aquesta llarga cadena d'incidiències? Sembla que no. Sembla que tot plegat és la constatació d'un neguit que ve de lluny, d'un malestar que es cou dins la federació i que pot esclatar en qualsevol instant.

Iniciativa abandona la CUPA

L'habilitat iniciativera per excel.lència és el camuflatge. A Blanes es vesteixen de prosoviètics en forma d'EiUA, a la Garrotxa viatgen amb la mauletada, a Girona van de recicladors de tota la vida. És prodigiós, és una pirueta continua. IC-VERDS-EiUA-Col.lectiu Roig i Violeta-EPM-Alternativa per la Garrotxa-Enteses i el que convingui és com l'energia, ni es crea, ni es destrueix, només es transforma de forma permanent. En el cas d'Arbúcies, l'any 2003, els d'IC van intentar una maniobra divertida: fer-se peluts com en Nic i abraçar l'esperit cupero de tota la vida. Fabulós. Van pensar que tindrien una alcaldia no ja per la patilla, sinó per la barbassa. La jugada no els va sortir bé. La CUPA es va estimbar quedant rellegada a una força testimonial. L'home d'IC a Arbúcies, un tal Garriga, ho ha intentat tot en els mesos posteriors. Fins i tot ha ballat amb el llop republicà, i fins i tot s'ha personat com a portaveu de la famosa plataforma de la mani del 18 de febrer. Veient com la CUPA anava de mal en pitjor, IC ha provat una nova estratègia: trencar i fer camí en solitària. A Arbúcies es presenten en plan independent- així és com van voler ser vistos davant els mitjans, com sempre amagant la poteta, o tirant la pedra i amagant la mà- En fi, ara proven una de les seves submarques. I és que en tenen l'armari ple, pleníssim. Si aquí falla Alternativa, demà provaran amb Entesa, i si això torna a fallar treuran noves i galdoses sigles. Tot sigui per emmascarar que són els de sempre. Això sí, ven camuflats, que és el que convé. No sigui que algú s'adoni que darrera la poteta enfarinada hi ha allò de sempre