Marigó no sap jugar a les cartes

El PSC a la Selva marítima no té sort. Podrien ser els reis del mambo i cantar cançons d'amor, i lluny d'això viuen en un declivi sense aturador. El cas de Lloret és el paradigma que la feina mal feta té fronteres: de l'alcaldia al no-res en quatre anys, i del no-res al zero absolut. A Blanes la situació no és gaire millor. Al principi, Marigó prometia. El seu somriure beatífic, el seu tracte amable i les seves maneres de confessionari semblaven actuar com un bàlsam davant l'època de l'eixut TutanRamos. Però el temps és implacable. El temps és un tauró que ho devora tot. Amb el temps, s'ha anat descobrint què s'hi amaga rere la cara d'àngel de Marigó. I el que s'hi amaga és un home que no resolt, que cau en el conflicte, que no té clars els objectius a seguir, que no sap conviure amb els socis, que no té un criteri definit sobre el que convé a la ciutat. Marigó es desploma. I aquest és un dels drames actuals d'un PSC que confiava en construir a Blanes un poderós baluard del seu poder municipalista. Mals temps per a la lírica socialista. I al cim, Marigó va cometre un dels pitjors errors d'un polític amb bon manual: deixar a l'oposició a Joan Puig. Un soci incómode però un opositor dels que saben fondre els ploms a l'equip de govern més blindat. Lluny d'apaivagar la mar de fons que creua la badia de Blanes, Marigó juga a la tempesta. I ho fa provocant una oposició amb històries com la Cooperativa Bladense. D'això se'n diu tenir poca visió de la jugada. D'això se'n diu jugar calés al pòquer sense conèixer les regles. D'això se'n diu tenir tots els números per sortir del casino amb una bóta per indumentària.