El PP de Girona creu en els Països Catalans

El PP de Girona va molt més enllà que el PP català d'en Piqué. El PP nostre és militància de ferro en la causa dels Països Catalans. La prova més propera la tenim en les darreres eleccions catalanes. Llavors uns quants autocars de Castelló van aterrar a la ciutat de Girona. Els autocars eren plens amb apoderats i interventors que parlaven amb el dolç accent del català del nostre sud. Els interventors es van comunicar, en tot moment, en català del país valencià, cosa que demostra que el PP de Girona, i el de Castelló, creuen en la unitat de la nostra llengua. Voleu una altra prova de la militància del PP gironí en la causa dels Països Catalans? Algú ens ha fet recordar la llista pepera de Banyoles on la gran majoria dels banyolins no coneixien els acompanyants de l'intrèpid Fontan. D'on sortia tota aquella gent? Una ràpida investigació ens ha portat cap al País Valencià. Cap a Castelló, novament. Els cognoms Chiva, Pallarés, Moles, Alagarda i etc, que abunden a la llista, tenen molt de predicament a les comarques de Castelló. Com a mínim vuit dels membres de la llista tenen origen castellonenc. No ho critiquem. Tota la gent dels Països Catalans són els nostres germans. Qualsevol d'ells pot militar o presentar-se al nord, a l'est, al sud o a l'oest. El PP gironí és un exemple del compromís per un país que comença a Salses i que acaba al Carxe (Múrsia) i que va de l'Alguer fins a Fraga. N'estem més que segurs que, ben aviat, el PP gironí aplaudirà les anades i vingudes d'en Puigcercós o d'en Mas a les terres de València. Llarga vida als Països Catalans!

El mariscal Crespo

Lloret té un mariscal de camp anomenat Xavier Crespo. L'actual alcalde, i diputat, de CiU ha anul.lat totes les ombres de l'oposició. Els socialistes han quedat convertits en un partit de lil.liput que camina directament al desastre més espantós. Elorza: és millor una retirada digne, que la derrota escruixidora que t'espera. El mateix passarà amb el PP. Si en algun lloc tenien escasses possibilitats el partit de la família Veray, ara ni això. L'abandó del gran Teixidor per fundar un partit de nom sublim (el GRILL, grup d'independents per Lloret) ha deixat sense oxígen als populars lloretencs. A més, el número 2 de les llistes s'ha despatxat amb unes declaracions lloant al mariscal Crespo. Diuen que darrera l'èxit de Crespo s'hi amaga una mossa especialista en màrqueting polític i shows mediàtics, una espècie de Madí amb faldilles. El cas és que Crespo s'encamina cap a un nou, i encara més rotund, èxit electoral. Lloret es prepara per ser l'últim, i més valuós, baluart de Convergència.

Els convers estrenen local a Girona

Els convergents gironins estan fent les maletes per un nou trasllat de seu. Es desplacen a la milla d'or del poder institucional gironí, prop de la Delegació del Govern, prop de l'edifici dels sindicats i la FOEG, estan a tocar del col.legi de metges i ben a la vora d'on hi havia la plaça de toros del Banc d'Espanya. Els convergents han comprat pisset. I això sorprèn en temps difícils per una coalició que ha perdut el poder i que tem encara perdre més poder (a escala local) Però algú a Convergència es deu sentir segur de poder pagar la picassada que els demanen pel nou local (s'especula que la cosa s'acosta als 100 quilos de les antigues pessetones) Potser la clau per pagar la nova hipoteca està a l'altra costat de la Gran Via, a l'edifici del poder espanyol a Girona, en el despatx del subdelegat on hi ha, des de sempre, un telèfon directe amb la Moncloa. Potser allà els convergents trobaran la veu amiga, l'esperança en forma de telèfon, que els farà l'última i més prometedora de les propostes. Ministeris que tenen forma de bot salvavides.

A punt per la paritat?

La Llei de la paritat entre aquesta setmana al Congrés dels Diputats. De fet, no hi entra, sinó que torna del Senat. Per tant, a ses senyories del Congrés els toca només la feinada de prémer el botó i deixar llesta de la famosa Llei de la paritat. Una llei, recordem-ho, que obliga a les candidatures locals dels municipis de més de 5000 habitants a tenir un 40% de dones a les llistes. Però la llei està feta a propòsit per evitar picaresques i per evitar que el 40% de dones s'apilonen en els últims llocs de la llista. La llei obliga així, a col.locar un 40% de dones en trams de 5 candidats. Es a dir, entre els 5 primers hi ha d'haver-hi un mínim de dues dones. De la mateixa manera que del 5 al 10, i així consecutivament. Davant els incrèduls que confiaven que aquesta llei mai seria aprovada, els hem de dir que anaven ben equivocats. La llei està al dente. La llei està a punt de ser servida. I la llei, i això és el divertit, amenaça moltes candidatures. Veurem quantes hauran de córrer a buscar dones sota les pedres.

El PSC de caça al Pla de l'Estany: ara Serinyà

En un anterior post parlàvem dels objectius militars que s'ha plantejat el PSC a la difícil comarca del Pla de l'Estany. Comentàvem la possible caça i pesca d'alcaldes convergents a Cornellà i Crespià. Insinuàvem altres possibles rutes a seguir. Però ens havíem oblidat de Serinyà. El municipi estrella del PSC on hi viu, des de fa anys, el genuí Manel Nadal. L'actual Secretari de la Mobilitat que penja d'en Quim Nadal. En Manel se n'havia refiat d'un constructor per fer la llista de 2003, un tipus polèmic que ha posat en evidència més d'una vegada el padrinatge d'en Manel. Finalment, el PSC s'ha decidit per deixar-lo de banda. I apostar per una coneguda cara del municipi. La Mercè Pulido. Exregidora d'Unió que va entrar al Consell Comarcal com un remolí de fúria, fins l'extrem de denunciar els alts sous que es cobraven allà i la poca feina que feien els consellers. Pulido va renunciar al seu sou i va renunciar, finalment, al càrrec de consellera. Temps després, va passar al grup mixt a l'Ajuntament de Serinyà. Pulido és una guerrera. Una lluitadora nata. I va prometre tornar a la política local, i ho ha aconseguit. De moment, el PSC a Serinyà aposta per una cara nova. Així, dels tres candidats que va presentar al 2003, només repetirà l'artista i alpinista Jordi Bosc "Barraca".

Guinó no té rivals

L'alcalde Lluís Guinó és el rei de Besalú. Fa temps que ningú li fa ombra i que no es concreta cap alternativa que el pugui inquietar. S'acosten les municipals i Guinó torna a tenir el terreny aplanat per repetir com alcalde de la vila comtal. Sembla ser, però, que els socialistes intentaran una operació d'última hora. El projecte socialista, però, està més pensat per anar sumant llistes i llistes que pas per fer res interessant contra en Guinó. I això que el Delegat d'Agricultura de la Generalitat, en Pitu Guix, és socialista i de Besalú, i havia estat en els seus dies regidor a l'Ajuntament. Ni així. Els socialistes faran una llista descafeïnada, resistencial, testimonial. Res més. La constatació més clara és que en Guinó continuarà essent l'alcalde de Besalú fins que se n'afarti.

Els neofranquistes de Girona sortiran al carrer

L'última vegada que els franquistes van sortir al carrer va ser per custodiar la baixada de Franco per les escales de la Catedral. Que tiempos aquellos, on ells eren els únics que podien manifestar-se. Per exaltar el règim carnisser. Per acollonir als demòcrates amb les seves salutacions romanes i la seva equipació falangista. Ha plogut molt des de llavors. Però tornaran al carrer. Insultant la intel.ligència. Gosen parlar de llibertat els qui van ser còmplices de l'última dictadura feixista d'Europa. Parlen de defensar les víctimes qui ha manipulat la memòria de l'11-M i qui ha organitzat una guerra que només ha fet que portar sang i destrucció sobre milers d'innocents. No importa. Porten molt temps instal.lats en la mentida, en la manipulació, en l'amenaça.

L'alcalde de Calonge, rei del màrqueting

La nova tipologia d'alcaldes convergents abracen la religió del marquèting. Són moooooolt bons. Crespo a Lloret va ser dels sacerdots més avançats incloent la musa d'OT- La dolça Nina- a les llistes. A la costa brava destaquen altres alcaldes del marquèting convergent (el gran Pàramo, a part, perquè aquest juga en altres categories) Ens referim a Lobato de Sant Feliu de Guíxols, en Charlie Negre de Torroella, i el millor de tots, en Jordi Soler, de Calonge. Per fer-se notar, l'alcalde calongí ja va adquirir en el seu dia la cúpula-ferralla del Fòrum. A qui se li ocorreria comprar una desferra d'un esdeveniment fracassat com el Fòrum de Barcelona? Doncs a l'alcalde Soler. En el seu dia es va personar als mitjans per anunciar-ho. I va col.locar l'artefacte, un engendre horrorós de metall, en un racò que amb prou feines es veu. Per preparar-se la campanya, Soler s'ha aventurar a un show anomenat "preparats pels 10.000". No, no es tracta d'una cursa atlètica, sinó d'una mena de celebració allargada en el temps per celebrar el creixement urbanístic de Calonge i Sant Antoni. El poble està ple de banderoles de la festeta i l'Ajuntament ja ha organitzat una mena de càsting entre els veïns per fer un anunci sobre el tema. Molt marquèting d'espardenya, molt de show d'estar per casa. No hi ha dia que l'alcalde en qüestió no surti a Tele Costa Brava per anunciar algun rotllo en vinagre, una festeta, un sidral, una fireta o el que faci falta. El millor: ahir. On l'alcalde va sortir per anunciar una zona wifi a l'ombra "dels oasis de la platja de Sant Antoni". L'alcalde es va despatxar amb una frase antològica "hem de preparar-nos pel segle XX". Es el que té això de fer tant de marquèting, que a vegades ja no saps què vendre, ni com vendre-ho.

El miratge de CiU: La Bisbal d'Empordà

La Bisbal d'Empordà és d'aquelles poblacions que té la fama de ser "convergent de tota la vida". Si mirem els resultats, però, descobrim que en la primera legislatura hi va manar Esquerra i des de 1995 hi governen els socialistes. Convergència va manar als anys 80 amb majories absolutes. Però els despropòsits convergents i unionistes van acabar per liquidar tota l'herència. L'any 1999 CiU se situà, de la mà d'en Foradada, amb 2 regidors. L'any 2003 de la mà d'un altre unionista com en Xevi Dilmé CiU va baixar fins tenir només un únic regidor. D'això se'n diu anar de mal en pitjor. Des de llavors la Federació ha intentat refer-se de les trompades. Per això van nomenar Núria Anglada com a cap de llista. Però fa poc l'Anglada se'n va desdir. I els convergents van haver de córrer per buscar candidat. I el van trobar amb un autèntic desconegut a la Bisbal malgrat ser el capitost dels botiguers: en Francesc Yruela. El candidat en qüestió estava col.laborant amb els socialistes de Pals i també era un habitual dels llocs comuns dels socialistes de La Bisbal. Una evidència més de les dificultats de reclutament dels convergents que han d'anar a buscar fora el que no troben a casa.

CiU en un miratge

En un post anterior ja vam parlar de les misèries que envolten als de CiU de la comarca de Banyoles. Ahir, precisament, en Mas va desembarcar al Pla de l'Estany. En el miratge convergent, el Pla de l'Estany continua essent la terra de les adhesions unànimes i de les victòries incontestades. És la fantasia animada d'ahir i avui en que viu la Federació. En la comarca de les famoses majories convergents, Mas pensava que presentaria els onze alcaldables de CiU. Onze d'onze, com abans, com tota la vida. Això és el que li havien dit. El cas és que, ben aviat, algú va haver-li de dir que no se'n presentarien onze, sinó nou. Algú li va dir que a Esponellà i a Sant Miquel de Campmajor les coses estaven força crues. Tot seguit algú li va haver de donar una altra notícia: dos dels alcaldes que es posaven a la foto al costat d'en Mas viatgen dins l'òrbita socialista: el de Crespià i el de Cornellà del Terri. Algú li va dir, finalment, que aquell noi tan prometedor que havia de ser el candidat convergent l'any 2003 ara és candidat dels republicans. Mas no va immutar-se. Va seguir somrient com sempre. La Rigau li presentava gent a la Plaça Major. Tothom somreia. Tothom reia les gràcies al sequici convergent. Però quan la comitiva se n'anava, tothom se'n fotia del mort i del qui et vetlla. Es aquesta la dura realitat d'una comarca que ha canviat com un mitjó. Això sí: els convergents segueixen pensant que és el seu domini particular.

Els vells noms de la política local de Palafrugell

La vida política palafrugellenca s'ha forjat, des de fa anys, amb els mateixos rostres. El cas més paradigmàtic és el d'en Medir. L'apotecari porta trenta anys a la graella política local. El seu curriculum personal és quasi un mirall de la història contemporània del nostre país. Ha passat pel PSUC, ha estat candidat del PSC i el 2003 va ser-ho per una Entesa coalligada amb Iniciativa. Com alcalde Medí ha anat i ha vingut, i el 2003, cosa inaudita en la política del país, va tornar després d'un llarg període d'hivernació. El mateix podríem dir del Doctor Reguant, un històric de la política local de la vila del suro. Reguant va arribar a ser un dels pesos pesants d'Esquerra a les comarques gironines fins que va enfrontar-se amb quasi tothom. Lluny de rendir-se, va acabar muntant un partit (AMC) que va arribar a ser decisiu a l'Ajuntament en la legislatura 1999-2003. El tercer diplodocus també està lligat al món de metges i malalts, és el farmacèutic Sunyer. Un home que va arribar a ser alcalde i president de la Diputació i que aquesta setmana diu adéu a la política local quasi per la porta de darrera. Sunyer és l'exemple de la decadència convergent, un partit que va tenir l'alcaldia durant molts anys de la vila palafrugellenca i que avui quasi no té representació a l'Ajuntament. Per substituir-lo, CiU rescata una veterana militant convergent: la Carme Bonal, que ja va estar a l'Ajuntament fa vuit anys. La vida política palafrugellenca, doncs, gira bàsicament al voltant dels mateixos noms, i d'això ja fa força temps.