Els últims serrells

La relació entre el soci gros, PSC, i socis petits- ERC i Iniciativa- no va per bon camí. La turbulenta primera fase ha deixat ferides que lluny de cicatritzar comencen a tenir molt mal color. Pluma i Pagans ja van tenir un primer advertiment en aquell inici de negociacions. L'advertiment es deia tripartit a la vitoriana i ni Pluma ni Pagans van adonar-se que la cosa anava de veres. Els falta la cintura lògica de tants anys de manca d'exercici, sobretot d'exercici en la convivència i la coalició. Els seus militants de base (no ens enganyem, al PSC la figura del militant de base no és res més que un càrrec que porta a sou des de finals dels anys 70) els van escridassar per les cessions fetes als socis. Es així com un PSC que nascut, crescut i envellit a govern entén la relació amb els socis de govern: sempre des del domini aplastant, mai des de la relació intel.ligent i constructiva. Ara, el PSC gironí se sent dolgut per haver deixat anar quatre enciams i quatre escaroles del seu hortet de tota la vida. Se sent dolgut i és per això que s'ho fa cobrar en els últims serrells de la negociació. El PSC juga a temptar la sort i sembla disposat a fer surf sobre l'estimball. Ens consta que els últims detalls, ínfims i ridículs, per tancar el pacte són defensats aferrissadament pel PSC. Quasi amb la tendència suïcida de rebentar-ho tot i d'acabar amb les últimes gotes de confiança amb els seus socis. Aquest pacte neix amb mala salut. Mentrestant, l'hàbil Puigdemont espera. Sap perfectament que és qüestió de temps, potser de mesos, o de setmanes, però que aquest tripartit té una molt mala salut. Sense feeling, sense cap mena de química, aquest tripartit pot saltar pels aires a les més mínima ocasió. Llavors mirarem definitivament cap a Vitòria-Gazteiz. I llavors és molt probable que veiem néixer a Girona el principi d'un canvi profund i potent. La fi d'aquests 30 anys de socialisme tronat. Els últims serrells ja no són pas els de la negociació, són els d'una llarga cabellera que, poc a poc, es va retallant.

Magda Casamitjana no es refia ni dels seus

Al nou govern de Roses, format per la sopa de lletres PSC-PP-ICV-GIR, li preveiem una esperança de vida bastant curta. Va néixer simplement com una suma d'interessos per fer fora Pàramo de l'alcaldia, però la inestabilitat d'aquesta coalició pot ser formidable. Com a mostra, el tracte de l'alcaldessa, Magda Casamitjana, vers els seus propis regidors i els socis de govern. Avui mateix el diari El Punt publica una entrevista que deixa entreveure per on aniran els trets. En la mateixa, Casamitjana afirma «assumeixo Urbanisme perquè sóc l'única que puc dir que es portarà amb transparència». O sigui, que no es refia de cap regidor socialista, i menys dels seus socis de govern, per portar una àrea delicada com és Urbanisme. I no és que no hi confiï per capacitats, sinó perquè creu que només ella ho pot fer amb transparència... I per si això no fos prou, el millor de tot plegat és que reconeix que "a Roses no hi ha hagut mai corrupció i volem que es continuïn fent les coses ben fetes". I doncs: per què feien fora Pàramo de l'alcaldia, si fins i tot la nova alcaldessa reconeix que amb el canvi només es pot anar a pitjor? Que baixi algú i ens ho expliqui...

La resposta està en el portland

L'informe de Greenpeace sobre la costa catalana és demolidor. Tot i que també seria bo que, de tant en tant, aquests ecologistes que diuen parlar en nom de conservar el medi i les seves especificitats també s'agafessin a la corda del català. Molt parlar de defensar la biodiversitat i no tenen en compte el primer factor de diversitat de la nostra espècie: la cultura. Però bé, Greenpeace ha estirat les orelles a les autoritats catalanes. Perquè aquí ens hem passat molts mesos parlant dels abusos urbanístics en els litorals de les illes o de València i aquí ningú ha aixecat el dit per assenyalar cap als nostres propis abusos. Només cal passejar-se per adonar-nos-en de l'estat actual de la costa gironina. La urbanització és quasi absoluta. El ciment és la gran senya d'identitat del nostre litoral, de Portbou fins a Blanes, tal és el fet que si tornés a sortir un Ferran Agulló més que Costa Brava se l'hauria d'anomenar Costa Portland. En els darrers anys hem assistit a desoris urbanístics de gran magnitud com el de Calonge, amb urbanitzacions que s'arrapen per totes les seves muntanyes, o el de Santa Cristina d'Aro on les cases van creixent per tot arreu, des de Solius fins als primers contraforts de l'Ardenya, la desmesura urbanística del litoral ja s'escampa en la segona línia, aquest és el cas del trinxament de municipis com ara Montras i de totes les urbanitzacions que amenacen els petits pobles de l'Empordanet. Greenpeace, però, s'ha fixat en un cas paradigmàtic, com és el de Castelló d'Empúries, on el POUM signat per la parella quasi de fet Sanllehí-Rodà estén el ciment per tot el municipi, i vol unir la campiona de la lletjor, o sigui Empuriabrava, amb la resta del nucli, fins arribar a esgotar una part més que considerable del sòl del municipi. Ara que tants s'han esquinçat les vestimentes pel pacte atípic castellonenc potser haurien de fer una revisió crítica del llegat Sanllehí, un tribut al portland que ha malmès bona part d'un espai de gran riquesa natural i agrícola. Alguns han preguntat què hi ha darrera d'un pacte estrambòtic com el que ha desplaçat el duet Sanllehí-Rodà, però la pregunta és com és que PSC i CiU pactaven amb tanta facilitat a Castelló d'Empúries, durant tants anys? Potser la resposta no està en el vent, sinó que està a la mateixa terra, o, millor, en el mateix portland.

En Pepe López no està gaire content

En Pepe López ha escrit un article lloan l'exalcalde Armangué i també lloant el destronat Cabarrocas de Quart. Tothom sap que en Pepe López duu al cim un ressentiment que no el deixa viure. Ell anava per Roquista quan en Roca pul.lulava pel Congreso dels Diputats. En Pepe li seguia la roda fins que en Pujol se'n va atipar d'en Roca i d'en Pepe, per aquest ordre, és clar. Quan en Pepe està empipat mou molt ràpidament les parpelles i sembla que li falti la respiració. Quan devia escriure l'article deixant a parir el sistema electoral municipal ho devia fer amb enèrgics moviments de parpelles, i, sobretot, recordant els seus fracassos sonats a la vila de Sant Feliu de Guíxols. Allà en Pepe va tractar de destronar, per dues vegades, l'alcalde Vicente. Ho va provar de totes les formes possibles, però sobretot fent servir la mala llet, la convulsió i la crispació. Però en Pepe es va fotre una castanya incomensurable. Va perdre a nivell local, i va perdre a nivell nacional quan CiU li va retirar la confiança. Abans, però, l'hàbil Enric Millo ja li havia pres el número quan del que es tractava és de mesurar les forces entre Unió i Convergència a nivell de les comarques gironines. A partir de llavors, en Pepe es va disfressar amb xabusquerus en la seva Marina Seca de Platja d'Aro, i va provar, amb un nou fracàs sonat, de ser alcaldable de CiU a Girona tot intentant desplaçar la Zoila Riera. En Pepe va de jurista. Va d'expert en lleis, va d'advocat de tota la vida, quan, en el fons, l'únic que ha estat és un oportunista que sempre ha intentat col.locar-se. Això sí: com a polític només ha fet que recollir fracassos. És per això que anomena "mon ami" a Armangué. Ara se les dóna de sociovergent simpàtic però, tothom sap, que depèn del que passi la propera primavera, en Pepe pot desembarcar amb els qui ha flirtejat darrerament. Estem parlant del PP, amics.

El socialisme passarà

Ja res serà igual a Can PSC. Hi ha apocalíptics que creuen que el PSC manarà a Catalunya tota la vida i part de la que ve. Però tots els governs cauen, tots els imperis flaquegen, tots els mites es desfan. El PSC no serà pas una excepció per més fortalesa que intenti simular. El paisatge postmunicipals ha deixat moltes vies d'aigua al socialisme gironí. A Girona ciutat, la militància ha estirat les orelles al duet Pluma-Pagans per la mala negociació amb els socis. No ho tenen clar, no ho veuen fàcil. A Figueres, la militància està desconcertada després del pacte de cavallers entre la direcció socialista gironina i Santi Vila. I pel territori hi ha moltes ànimes en pena que no han pogut fer bons els seus presagis d'alcaldia: la Padilla de Castell-Platja d'Aro, en Fernández de Palafrugell o en Marigó de Blanes. Han caigut feus històrics socialistes com Quart o Sarrià de Ter (del cordó sanitari que els Nadal havien construït des de la fortalesa de Girona ciutat) han caigut homes referencials com en Romaguera de la Bisbal o dones referencials com la Pilar Mundet de Tossa de Mar. I en llocs on havien estat i ja no són, es preparen per esdevenir simples crosses per apuntalar governs: Banyoles, Ripoll, Santa Coloma de Farners. I en molts d'altres els socialistes seran a govern gràcies a multipactes de difícil equilibri: Roses i Sant Feliu de Guíxols. El socialisme no pot creure's ja en aquella superioritat moral dels anys 80, els seus grans líders estan gastats, cansats, fatigats i, al cim, ja no compten ni ens els passadissos del govern de Barcelona. Sabem que la gent de l'independentisme i el sobiranisme saludable els tem, i els pateix. Però que ningú pateixi. Els veurem passar de llarg, en retirada. Perquè el socialisme, que ningú s'enganyi, és una ideologia que ja pertany a les cròniques del passat. A cap país civilitzat d'Europa queden socialistes. Ja se sap que a Girona i Catalunya les tendències europees arriben tard, però arriben.

Governs Perfectament Inestables

Bona part dels nous governs municipals, sobretot els de les grans ciutats, tenen una cosa en comú: inestabilitat assegurada. Pactes fets a més a córrer, pactes estambòtics, pactes després de moltes de dies de tensa negociació o, senzillament, governs en franca minoria, tot plegat, només poden que portar, a la llarga o a la curta, molts i molts problemes. El primer pacte en constituir-se va ser el pacte antipàramo de Roses, que va fer alcaldessa la Casamitjana del PSC amb vots de tots els antipàramos de la vila rosinca. Què durarà? Ningú ho sap però es fa difícil que gent tan diversa, heterogènia i complexa puguin navegar bé. El mateix passa a Castelló d'Empúries on el republicà Güell ha aconseguit fusionar un seguit de partits i persones per desplaçar Sanllehí. A l'Alt Empordà tenim un altre govern que pot ser font de futurs problemes: el minoritari Vila intenta conduir una Figueres que, com deiem en aquest mateix bloc, ha estat sempre una font de conflictes de tota mena. A Girona, la pugna entre els dos socis petits del tripartit i l'omnipresent PSC ha fet trontollar el pacte fins ben poques hores abans de la constitució de l'Ajuntament però tot fa pensar que el pacte s'ha tancat en fals. A Cassà Baulida comença en minoria amb les esquerres vigilant-lo. A la Selva el principal focus d'inestabilitat tornarà a ser Blanes amb un govern estrambòtic i constituït a més a córrer entre gent que s'ha passat tota la campanya tirant-se els plats pel cap. A Vidreres, Anglès i Caldes no és difícil que tornin a sortir les velles turbulències de l'anterior legislatura. A Banyoles, els dos regidors socialistes governaran amb CiU sabent que tenen tota la gent en contra. Per últim queda, com deiem en l'anterior post, la gran i terrible incògnita del trencament de la Federació Nacionalista. Si es produís, molts ajuntaments que ara semblen tranquils podrien veure's implicats en despiatades lluites fabricades des de dalt.

Unió i Convergència, la disputa continua

L'enfrontament més o menys soterrat entre Unió i Convergència, continua. Les municipals han servit per reobrir velles ferides entre els uns i els altres. A Palamós els convergents s'enfilen per les parets tot veient el fracàs de Ruiz i la seva candidatura. De tenir l'alcaldia a quedar reduïts a la mínima expressió. Les desavinences entre els uns i els altres també s'han posat de manifest a Palafrugell on CiU ha tornat a tenir uns resultats discretíssims. I en el seu dia van esclatar a Girona ciutat amb la pugna entre els uns i els altres per ocupar el cap de llista. El tràfec entre Unió i Convergència ha portat convulsions fortes a molts municipis de les comarques gironines, algunes de les quals estan encara per cicatritzar. Això a escala local, on els ganivets han sortit en més d'una ocasió. Però ara la disputa ja és en un lloc que semblava intocable: a escala nacional. Duran vol ser ministre i això hi ha molts sectors sobiranistes que els fa molta por. Entre d'altres coses perquè Duran vol ser ministre a tota costa i, si s'escau, amb un govern del PP. Seria, per tant, molt pitjor que Majestic I i Majestic II. El pacte amb el PP amb ministres a les espanyes ja no seria cap Majestic sinó que directament seria Hotel Plaza. Els mals temps per la Federació no vindran pas del seu arraconament a les institucions, sinó que poden venir dels afanys d'un Duran que no vol resignar-se a ser una comparsa d'en Mas. El que està clar és que les turbulències nacionals podrien tenir els seus efectes secundaris a nivell local.

La sociovergència es va movent

Digui el que digui l'amic David Madí sobre els pretesos ofecs del tripartit cap a Convergència, el cas és que una de les sorpreses d'aquesta segona volta de pactes municipals ha estat l'aparició amb força del fenomen de la sociovergència. Generalment quan hi ha sociovergència vol dir que l'acord entre els dos grans ve avalat i promogut pel gran partit d'aquest país: el partit de la pela. El Partit de la Pela alimentat per constructors, gent de les immobiliàries i les grans empreses és un partit seriós, potent, amb gent que té tentacles en tots els partits. Quan el Partit de la Pela es mobilitza això vol dir que hi ha oportunitats de negoci a la vista i que això vol dir que no es poden fer segons quins moviments polítics. El Partit de la Pela opta per apostes segures. I què millor aposta que els dos grans, els de tota la vida, s'ajuntin, pactin i comencin a governar? Prop de 40 alcaldies del país tindran sociovergència. A les comarques gironines podem dir que hi ha dos casos de sociovergència. Una sociovergència clara i manifesta,la de Banyoles, i una altra no tant evident però que, de facto, també ho és: Figueres capital. Banyoles amb un Pla General a la vista, i Figueres amb tot el que suposa el remenament de l'arribada del TGV. Seguirem informant.

Més convulsió a Figueres?

Si no hi ha cap novetat de darrera hora, demà Santi Vila serà elegit alcalde de Figueres en minoria. Governarà amb els vots de CiU, però amb ERC i PSC sumant majoria des de l'oposició. Es repetirà, doncs, la mateixa situació que ve trastocant el govern de la capital altempordanesa des de fa anys: la inestabilitat. És probable, doncs, que es repeteixi un mandat convuls, encara més obert que l'anterior. Els maldecaps seran habituals, tant per als ciutadans en general, com per als polítics en particular. Per afrontar aquest mal, i potser en previsió d'aquesta situació, ja fa molts anys que un il·lustre figuerenc anomenat Ramon Mandri i Campanar va buscar una solució: el "Cerebrino Mandri". Va ser patentat l'any 1928 pel seu fill i, pel que sembla, 80 anys després continuarà sent recomanable de cara al proper mandat.

Girona: quan algú pensa que el món es seu

Les negociacions a Girona entre un PSC en minoria i els seus antics socis de govern són aclaridores de moltes coses. La primera és del tot evident: el PSC prepara el pastís d'aniversari dels seus primers trenta anys a govern de la ciutat dels quatre rius. Aquest aniversari tindrà lloc el 2009 cosa que fa pensar que el PSC acabarà el seu nou mandat després de 32 anys a govern. La xifra ja indica moltes coses. Indica, per exemple, que el PSC gironí no ha viscut mai fora de la Plaça del Vi, i que ha acostumat a tallar el bacallà amb àmplies majories, o amb socis comodíssims, això li ha provocat una visió mopolística del govern. L'Ajuntament és nostre, les regidories són nostres, les àrees són per a nosaltes. Qualsevol cohabitació amb socis és vist pel PSC com una cessió forçada, i quan arrenca una negociació, a la Pagans i la seva cort els comença a entrar ardor d'estómac i cara d'úlcera. Per què? Senzillament perquè saben que hauran de cedir "coses seves" i que hauran de tornar a obrir les portes del "seu" Ajuntament a estranys. Si Ferrusola, després del 1er Pacte del Tinell que deixava CiU fora de la Generalitat, va dir allò de "sembla com si ens hagin entrat a robar a casa", què pot passar el dia que el PSC, algun dia arribarà, hagi de deixar la Plaça del Vi? El cas és que, mentrestant, els socialistes de la capital s'han tancat en banda i s'han dedicat, al llarg de les últimes setmanes, a oferir engrunes als seus possibles socis, en una demostració que encara no han entès els resultats electorals. El PSC gironí augmenta la prepotència en la mesura que disminueix el seu electorat, una equació que fa augurar presagis no gaire positius.

Santa Pau, tot igual

Hi ha coses que es mouen i hi ha coses que es queden allà mateix. Podria ser un proverbi xino però és la realitat de Santa Pau. En les passades eleccions van confluir-hi dos blocs: els partidaris de Canadell i els contraris. Els uns sota unes sigles independents i els altres camuflats rere Iniciativa (millor dit: Alternativa per la Garrotxa) i Convergència. Darrera d'aquestes dues últimes hi havia els germans Macias, cadascun en la seva trinxera particular. Els dos van desplaçar Canadell i això va fer que el hippie Macias entrés a Santa Pau com a càrrec de confiança. Finalment, una moció de censura va fer que l'inefable Ramon Canadell recuperés l'alcadia i que tot tornés al seu lloc. Els convergents i els del verdet van quedar-se a quatre grapes. Quatre anys després, els convergents i els del verdet han tornat a pactar per fer fora el bloc d'en Canadell, ara sota les sigles d'Esquerra. Els Macias, segons diuen, han tornat a fer de les seves. Ja se sap que la família estira i que hi ha coses que no es perdonen. Però en Canadell és molt Canadell i els seus hereus no es deixaran pas entabanar, al cap i a la fi, la candidatura republicana ha estat a ben poc de no tenir la majoria absoluta. Vénen dies difícils, novament, per Santa Pau, però que ningú s'enganyi: en Ramon Canadell no tira mai la tovallola, i això és el que han après d'ell els seus hereus. Els Macias, segurament, s'estan preparant per tenir l'enèsima derrota.

Joan Puig acabat?

Alguns killers de la internacional sociata, instal.lats a Blanes, donaven, la nit del 27, per acabat el famós cicló Puig. L'enfant terrible dels republicans havia passat de 2 a 1 regidors i això feia pressuposar als visionaris del socialisme castís la fi d'en Puig. El PSC-PSOE acostuma a tenir aquestes coses: el confondre desitjos amb realitat. El mateix els va passar quan van entrar a la Generalitat, van creure que Catalunya seria com Castilla la Mancha i que tot el que vindria a partir de llavors serien majories absolutes a l'estil albanès. Amb en Puig passa, si fa o no fa el mateix, pensen que està liquidat i es tornen a equivocar. Tipus com en Puig tenen la capacitat de superviència i d'adaptació dels àcars, són quasi indestructibles i, fins i tot, frueixen administrant situacions adverses. Puig ha passat de 2 a 1 regidors però, pel camí, ja s'ha endut els polítics de la vella guàrdia blanenca: en Ramos i també un Marigó que és més un espectre que pas un alcaldable de carn i os, o l'Argemir avui desaparegut en combat i tants i tants d'altres que volien posar el RIP sobre el geni i figura de Puig. Els killers de la internacional sociata poden dir o visionar el que sigui, però darrera el clatell sentiran l'alè d'en Puig. Algun dia, això del PSC a Blanes estarà en l'arxiu històric i en Puig encara cavalcarà. Són així les coses, i no les canviaran ni els capitans, ni els sergents, ni el cabo furriel de torn.

Lluís Guinó l'incombustible

L'alcalde de Besalú ha tornat a donar una lliçó impressionant. Els Hereus dels Àngels Confidencials sempre hem compartit, amb els nostres antecessors, elogis cap a la figura d'un alcalde jove i emprenedor com Guinó. Els resultats de Besalú són incontestables. En els dies que l'abstenció preocupa i sacseja la classe política, a la vila comtal, i com cal, van anar a votar el 78'12% dels electors. Un rècord que és digne no ja d'un poble de la Garrotxa sinó d'un llogarret de la Suïssa civilitzada. Del total de votants, l'alcalde Guinó va aconseguir 1107 vots, és a dir el 81'10% dels vots, els qui li volien fer ombra, uns nostàlgics del socialisme de Besalú, van aconseguir el rècord mundial: només 1 regidor d'un total d'onze. A aquest pas, el comtat de Besalú haurà de repartir un títol nobiliari a la figura d'un alcalde incombustible com Lluís Guinó, algú que ha estat capaç, a base d'esforç i tenacitat, de posar en solfa un poble que, a hores d'ara, és una de les joies de la corona garrotxina. Repetim el que hem dit sempre: Convergència faria bé de guardar entre cotons un polític d'aquest nivell.

El senyor Giraut fa bé les coses

El Senyor Giraut fa temps que mana i governa a Castell-Platja d'Aro. N'estem segurs que aquest municipi ha fet un tomb extraordinari des que el Senyor Giraut va decidir-se a combinar els seus negocis amb l'exercici de l'alcaldia. Abans de Giraut, Castell-Platja d'Aro havia tingut alcaldes molt grisos i un funcionament desordenat i caòtic. Giraut va fer endreça, va imposar ordre i va modernitzar la imatge del municipi. Els resultats salten a la vista. A Giraut li ha sortit fa temps una candidata que li vol fer ombra. La veiem en els mitjans de comunicació fent l'impossible per vendre la marca socialista. No se'n surt. El Senyor Giraut, amb més discrecció i no tanta fressa, va fent feina. I va guanyant. Aquest cop tindrà l'ajut inestimable dels joves republicans del municipi. De ben segur la coalició serà en benefici del municipi: experiència i noves idees sempre són un beuratge saludable. La socialista es pot dedicar al que ha fet sempre: xerrar i somriure a les càmares. El senyor Giraut, en canvi, es dedicarà al que ha fet tota la vida: manar i governar, decidir i executar. Les coses són així, i el poble ha decidit que no canviin.

Els socialistes suaran

Els socialistes han interpretat les eleccions municipals com si haguessin fet saltar la banca del casino. Aquesta gent té la prepotència i la supèrbia instal.lades en el seu codi genètic. És impossible que reflexionin i que vegin més enllà de la seva tendència natural a mirar, a tothom, pel cim de l'espatlla. La seva història és la del despotisme il.lustrat i d'aquí no en surten. Han cregut que Convergència és una nau a la deriva i han volgut negociar amb ells a la baixa, per no dir que directament els han intentat humiliar. Amb Esquerra, el mateix, s'han pensat que els republicans s'estarien quiets i lligats amb la presidència de la Diputació. Un gran error. L'espectacle de Girona ciutat, amb unes negociacions encallades per la supèrbia de la Pagans i la seva gent, és la viva realitat d'una manera de fer, la del PSC, que ja sobrepassa qualsevol sentit comú. L'espectacle d'una Figueres perduda amb el gran perdedor Armangué fent i desfent sobre el futur del PSC que ell mateix ha esmicolat resulta del tot patètic. De la mateixa manera que resulta patètica saber que Marina Geli dóna consells a la militància contradint les ordres que se li envien des de Barcelona. De la mateixa manera que gent com Pineda, Marigó, Fernández o Margall van de tranquils quan els perilla l'estabilitat dels seus governs. Una tranquil.litat que només s'entén des de la supèrbia socialista. Què hi farem. Però en el territori comença a créixer un sentiment transversal: els socialistes n'han d'aprendre. Un sentiment que recorre les files dels independents, de gent del PP, d'Iniciativa o d'EiuA, d'Esquerra, d'Unió i de Convergència. Un sentiment que porta a molta gent a apuntar-se tant de gest prepotent i de sobradisme internacional. Els pactes i els tractes posteriors al 27 de maig fan pensar que al 16 de juny hi haurà un paisatge concret, però que la manera de fer dels socialistes porta, a mig i llarg termini, a noves i imprevisibles emocions. Es per això que no ens estem de dir que, tard o d'hora, els socialistes suaran. I també diem que la majoria d'aquests personatges ja no estan per massa emocions.