Cada dia que passa una rata salta de la barca convergent. Es una cosa que no sorprèn ningú. En tot cas s'espera que algú digui "l'última rata, que tanqui l'escotilla". Passades les eleccions, CiU ha tingut pèrdues més que evidents i això intranquil.litza la tripulació. L'assalt a la Diputació per part de les esquerres ha deixat molts de càrrecs sense poltrona i té alterats molts dels que han viscut de la moma al llarg de vint-i-cinc anys de Convergència a la Pujada de Sant Martí. Aquest estiu ha estat dramàtic per gent com Torramadé que s'ha vist a un pas de tornar a fer anar el bisturí a tutiplén. Veient com les coses se n'anaven daltabaix, els convers van negociar un acord satisfactori a la Diputació. L'acord comtemplava una mica de tot: més calés pels que calentaven els bancs de l'oposició i més càrrecs de confiança. Es per això que no els va tremolar el braç en el ple on es votaven els sous de tota la casa. Convergència i Unió, aquest cop com un sol home, va votar a favor perquè en aquell ple li anava la seva supervivència i la supervivència d'una vintena de famílies. Tot seguit, però, algú va adonar-se que en aquell show dels sous hi havia substància i es podia treure molt de suc electoral. Els mateixos que van votar la puja dels sous eren els mateixos que van aplaudir les crítiques contra la puja dels sous. Algú, però, té por. El president de la intercomarcal convergent sap molt bé que el show muntat per Xuclà és una arma de doble tall. Tem aquest ripollès que la voragine de l'austeritat els acabi afectant a ells. Si el discurs de l'austeritat cala, pot ser que les noves polítiques comencin pels que estan a l'oposició. I això, els governs són molt punyeteros. Què passaria, doncs, a Convergència sense la seva desena llarga d'assessors i tota la resta de prebendes? Els convergents qui van construir aquesta farsa de l'oasi gironí saben, en el fons, que hi ha una cosa molt pitjor que viure al ras sota les palmeres de l'oasi: i és el desert absolut, on l'única esperança és beure l'aigua d'algun dromedari perdut.
En Jordi Ribot és un jove valor de la fotografia gironina. Un tipus exemplar que va per lliure i que, per tant, no deu favors a ningú. Avui el seu nom ha trascendit però molt més enllà de la seva qualitat com a reporter gràfic. En Ribot ha estat notícia per demostrar una qualitat encara molt més interessant, i cada vegada més poc freqüent, ens referim a la qualitat humana. Ribot s'ha negat a lliurar als poders judicials i policials les fotografies que va fer de la crema dels retrats dels borbons. Un fotògraf és un periodista. I un periodista, per damunt de tot, treballa independentment de qualsevol poder. Un periodista no revela les fonts ni actua com a sicari de ningú. Un periodista, i en Ribot ho és en destacat, treballa per la informació i no pas per la delació. Els Àngels ho sabem, i els Àngels treballarem per desemmascarar l'estat policial que ens ve al damunt. Gràcies, Ribot, pel teu valor i pels teus valors. Avui som deixebles de la teva classe magistral.
